28S/9N. Guerra bruta, salvatge i intel·ligent: EU, USA, Spain amb REPUBLICA CATALANA.

 Tot just han passat dos mesos i uns 10 dies des que vam conéixer el resultat “spoiler” de la sentència contra el MHP Quim Torra (inhabilitat).

Wulfilas va deixar el mosaïc de l’alfabet i les paraules escrites para submergir-se en la lectura de diverses fonts d’investigació, xarxes socials i, a través d’elles premsa digital.

Dos llibres nous i recents. Quatre en realitat: La Revolta de cada dia; Los neu dictadores; M’explique i, l’últim, La lluita en el exilio (el segon de Ramón Cotarelo; els altres dos de K. Puigdemont).

El primer, és una sorpresa l’autor de la qual prompte serà revelada en aquest bloc.

Peró Wulfilas també es va «transportar» o,»dit de oltre forma, qui no es lo mesmo» (Mariano Raxoy dixit; M. Rajoy, seu cosi, no diu res) «va viatjar» en el temps i es va trobar de forma un xic imprevista a Catalunya. En la seua capital, Barcelona.

Quan i a quina hora, no tenen cap importància per aquestes paraules i aquest relat. Tampoc fins quan. Com diuen sovint en xarxes socials virtuals, digitalitzades i acomodades en sofà, llits, escriptoris, fins i tot des dels seus llocs d’esclaus robòtics: «da igual cuando leas esto» (tant fa quan llegiràs açò).

Setmanes ençà el dilluns 28 de setembre, una veloç onada o sobtades marirs de tempesta, supèrbia, ignorància, ignomínia i altres arts populars, properes al «satanisme esotèric» més brutal, salvatge...

Guerra bruti intel·ligent jamai no vist o gairebé des d’Edats més antigues, va aparèixer -o s’esdevingué- sense previ avís (si més no a l’era digital i els seus mitjans de manipulació/difusió massiva). Qui avisa no és traïdor. És avisador.

Per a la Terra Mitjana però, això d’avisar, inventar, blasfemar en comptes de dialogar, és el seu «sino» (la seua ensenya, el seu cuny, els seu DNI, O DNA).

Al mes d’octubre, una conjunció -o conjura- de posicions planetàries, un possible acostament o xoc de l’asteroide contra planetari, varen trasbalsar la seua durada de 31 dies. 

En mig d’aquest trasbals, enrenou, aquest sacseig desassossec info i desinformativa deformada, desfigurada i maquillada, amb màscares, caretes i mascaretes, gran part del planeta guaitava, com si es tractessin d’espectadors de Lumière i/o Chaplin, els  moviments dels actors, de les titelles, personatges secundaris, principals a estones.

El gran teatre del món. Però no el d’Angel Guimerà  ni el de Calderón de la Barca. Més aviat el de la Barca i prou, tota sola, preludi d’altra barca de Noé.

I pel seu cantó, a la ara Península de íbers o ibèrica, amb les seues illes, bastida o andamiat el sue altre ethos. O el de sempre però amb lluentons i artificis cada cop mes sorollosos, estrepitosos...

De forma no només fictícia i tràgica, quasi còmica, que portaven a la memòria els temps grecs i romans. També de facto però. De bojos, paranoïcs, de poetes policials que teclajant amb dos dits, advertien a certs magistrats o fiscals i audiències judicials: Rússia envaïra i provocarà la desunió de la sagrada unitat d’Espanya. Ho farà ènetrants pel NE.

Exactament navegaran immersos pel Mediterrani. En emergir a la superfície però, es mouran envers la costa i amarraran en Port Català lliure.

D’allà estant aniran diseminant-se per la ciutat condal, els seus carrers estrets, les seues institucions més espectaculars, de tants segles...
Tot plegat en comunicació encriptada entre el zar Putiniri Nicolaievich, la seua família inmune a la pesta, i tres (només 3) cervells hiperdesenvolupats catalans. Tan magfníficas i forts com dracs, que havien sigut els mentors i desenvolupadors d’un Tsunami. Un símbol més de l’humanitat.

Un fenomen social, que  no meteorològic, tal, volia ser molt democràtic per amarar amb les seves aigües calmes, per bé que inmenses,tota la lacra rància de casposos espanyols que es consideraven una de les més «sólidas, consolidadas» -emmordassades- democràcies  modernes.

Al vell continent tancaven portes i balcons. Cloien amb pany i forrellat la llibertat de moviment de les persones i altres alarmes sota pretext d’una pesta.

El Regne Unit,Anglaterra o com l’anomenessin en la seua llengua rúnica,el primer a anunciar com trompetes el seu blindatge, la seua vigilància de torres, va ser el prèmier BJ. Li seguiren, a mena de llava tènue, sense escarafalls, sense espantar-se, la resta de paísos d’allò que avui s’anomena la zona EU. O l’espai comú europeu. Com més agradi a cada usuari.

Estat d’alarma, tancament de fronteres, confinament per veure de, això sí, salvar l’arribada del Nadal blanc. Per a que, acabada la pesta, Sant tornem-hi a comprar, somriure, menjar, beure, brindar. I poder dir Bon Nadal i Feliç Any Nou. 2.021, el número 5 en clau cabalística del s. XXI (resaca del XX, revisionista, retorçat i tronat quasi zombi del segle actual).

Primera jornada : 

«Barcelonaaaa», resonava en oídes del Wulfilas. Emoció forta en tocar terra catalana. Memòria d’aquells anys, quan una de les millors veus masculines del segle anterior i altra de les més potents cantants llíriques catalanes obrien les portes dels cors barcelonins. Feien vibrar tot un territori...

Amb l’escalf i l’olor de la llar, Wulfilas va descansar fins el dia següent.

Segona jornada: 

Trobades formals i després contacte amb amics i amigues. Tot sota vigilància de no seure en bars, terraces, restaurants...

Una primavera més pròpia d’inicis de l’estiu, regalava a la gent i a Wulfilas, la sensació de llibertat i gresca, rauxa, trempera... Bicicletes, parques amb esmorçars, llargues caminades; restauradors semiarruïnats venien els seus més aconseguits entrepans, plats combinats, hamburguesses... des de taules o mostradors improvisats. Gels i mascaretes i distàncies de seguretat, es respectaven i complien amb normalitat ja interioritzada (quin remei) 

Cap el capvespre o la primera fosca, Wulfilas va fer intent de visitar el Parlament, un edifici que segurament per dintre deu imposar solemnitat. La seguretat policial el va informar que ja no hi havia visites guiades i que res de res. A l’interior «no hi havia res que fer», va pensar Wulfilas.

Llavors va començar a fer camí endavant, com fa sempre; es va trobar altra important institució creada per la humanitat: la que exerceix la Justícia.

Temps enrere, Wulfilas ja va escriure un monogràfic sobre el naixement de la justícia i el sorgiment de la provatòria. La prova que determinaria, en el futur, la diferència entre culpable o innocent. Futur que avui és actual i vigent. Els seus mètodes i processos, fins sentenciar, ja es coneixen.

El desig de fumar i  no tindre tabac, endugué Wulfilas a topar-se amb tres escortes de l'edifici de totxana: una dona amb la seva faç dissenyada a pinzell i polida amb finura. Jove i d'equilibrada figura; dos homes molt joves també, un d'ells amb ulls de bondat, clars, rrestre cinzellat amb amor.

El tercer home li va resuoltar un poc més distant a Wulfilas. De fet, s'apartà un poc del grupet que s'estava formant de manera espontània.

La mossa va accedir a convidar a una cigarreta a Wulfilas i la feren petar uns minuts. Diàleg profund. Inquisidor per part de Wulfilas pero molt desimbolt pels dos escortes.

Tot seguit W. va seure en un parc proper per descansar de les seves llargues cavalcades. Medita i apunta en la seua memòria (únic lloc on encara ningú no hi accedeix) eixe diàleg in fraganti i recent que havia desenvolupat amb eixos belleses de joventut.

A les 17.14 h (aquesta hora sí que importa citar-la) es va dirigir a l'Arc de triomf. A respirar fondo i recordar. Silencis i coloms acompasaven l'instant. Molts moments: 1 7 1 4 moments. Més d'un milió de batecs hi havien sigut allà mateix. Tot just feia 3 anys.

Una abraçada ciber als qui patiren aquell dia; no pogué ésser físic (la pesta). Aleshores W. restà abraçat amb el seu afecte invisible. Va tocar les columnes de l'arc i va rebre la energia de les seues pedres. Fou un instant atemporal i alhora infinit i inoblidable.

Hi han, però, cors errants què saben i coneixen eixe bum bum interior. Es reconeixen sense parlar, tan sols fitant-se als ulls...

Nostàlgies amb distància de seguretat caminaven calmes, mudes. Els crits del silenci, que Wulfilas va pensar.

Va plegar ales fins a l'endemà.

Dimecres 28S: 

S'acomplia un mes sense president legítim en terra catalana. Un grup de substituts poc preparats i, potser, descendents mentals de l'Imperi romà en èpoques de César (al que assassinaren) ostentaven la gestió dels afers governamentals.

El dia ensordia davant el soroll mediàtic de les tres detencions i ingrés a comisaria d'aquells tres conspiradors que abans foren nomenats.

Rússia i Catalunya contra Espanya, resumien les i els periodistas a sou de l'establishment.

Al capvespre, el poble i les seves diferents associacions, convoquen una concentració de protesta contra eixe abús sense "proves". Com a mínim proves creïbles per espectadors directes.

Comença l'acció. Comença el show, que va pensar aquesta inventora de paraules. De paraules acomodades segons la seua visió del món, dels móns.

Travessera. Wulfilas va anar-hi i veié els fets. Part del poble català protestava pacíficament amb mascaretes i distàncies de seguretat.

Eixa nit de tardor, amb clima primaveral, de primtemps, primevère, hi era el jovent.

També els més savis, els de més edat. 

De començament, la protesta marxava tranquila tot i que un ouet aquí i allà anava saltant des de les altures i queien prop dels carruatges oficials.

Wulfilas va preguntar al futur. Aquest li va respondre que n'estava fart. Que no li venia de gust d'aguantar aquesta repressió intolerable, infame i difamatòria contra Catalunya. Després va cercar menjar per endur-se a la llar, dolça llar, abans que tanquessin pel toc de queda vigent a tota la península.

Mentre la hi cuinaven, Wulfilas tornà al cantó de la protesta i va conversar amb gent gran. Entre ells alguns amb saviesa exquisida.

Però com que a W. s'hi acosten i se n'aferren les i els joves... succeí allò inesperat.

Envoltaren W. i la hi cridaren (no pas a ella). Explicaren a crits la seua indignació.

"No podem treballar, sóc d'hostaleria... no pot ser, aquest p. Estat Ñ que segueixi atacant amb mentides la nostra terra... no és just que eixes tres persones estiguin allà dintre empresonades... no hi done més, no hi donem més.. són uns malvats...".

Corrien i saltaven. Anaven i venien. Bevien refrescos algunes i cervesa els més grans. Fumaven. Quasi tothom fumava fent pegant crits. Una xica de 30 anys o un poc més, digué a Wulfilas que ella era dona i ho tenia més difícil amb allò de les apallissades de les forces de seguretat. Les que ens protegeixen. No sabem encara de què. I això amb els segles que han passat.

Quan el sopar de Wulfilas estava llesta, s'atansà a pagar-la i a buscar un  mitjà de transport per tornar a eixa llar abans de les campanades de les 21 h.

De sobte, però, sorgí l'imprevist. Els nois començaren a córrer desesperats però sense por. Wulfilas pregunta què passava. Un d'ells, qui més havia parlat abans, li va dir que venien per ells i que els hostiarien de valent.

Wulfilas va preguntar com és que se n'adonaven. "Perquè venen aquells carros d'aquell altre costat".

Totes les persones corrien cames ajudeu-me per protegir-se. La nit va posar-se intensa.

En un primer moment, W. es va aturar en un portal per rumiar què fer; no podia córrer (huesos molt antics)

En allunyar-se la multitud i en veure que ja havien passat els carros al darrere d'aquella gent, Wulfilas va seguir camí avant. Aplegà a un cantó i veié com, els agents dels carros ensarronaven uns joves voltant-los en el portal d'una botiga. No s'hi podia veure i tampoc no podien arribar les càmeres ni les grabadores. No es va saber què els hi varen fer.

A l'endemà Wulfilas va llegir a la premsa digital que havien detingut dos d'ells.

Eixa nit però, una angeleta rossa, jove, dolça, plena de bondat, va començar a cuidar de W. Li va demanar un transport per a que tornés segura a casa seua.

Abans d'anar-se, volien saber què estava passant.

La princeseta rosa li va explicar que part dels seus amics hi eren, enfrontant els maltractadors. Anaven a totes per eixa qüestió física d'acció i reacció.

I així Wulfilas va marxar i l'angelet es va quedar alerta, protegint mentalment els seus companys.

Abans d'acomiadar-se, intercanvien els seus respectius números de contactes. Wulfilas va dir a la noia "que era 'grande', que vostès els joves deuen córrer ara perquè nosaltres ja ho varem fer; que ara només podem ajudar i encoratjar".

El futur i la llibertat se l'han de guanuar vostés. És vostre. Us pertany. I és ben lícit rebel·lar-se fins aconseguir-ho.

Tot el jovent ansia ésser independent. És l'essència mateixa de la seua edat.

"Joventut sense esperit de rebel·lia, servitud precoç" (anònim?).

Bonanit i abraçades.

K. (així s'anomenava l'àngel daurat) digué a W. que era bona i molt guapa.

Dijous 29O: 

Dia i nit d'altra freqüència i intensitat. A nivell mundial. USA en primera plana eclipsant. Londres i altres moltes ciutats del món, eixiren a celebrar un aniversari legendari. Altres varen restar veient-ho en la película que s'acabaria fent en el seu honor.

Divendres 30 O: 

Soledat i rereguarda. Totes i tots les amigues i a mics de Wulfilas, varen parar esment a una observació.

Catalunya ja és lliure. El poble català ja és una República Catalana.

Només que no se n'han adonat encara.

Falten detalls tècnics i administratius. No cal cremar res ni cal emmalaltir. I encara menys hem deixar que el pessimisme ompli de boira les seves ments i els hi tregui les forces.

Es tracta de desenvolupar i seguir fent créixer l'art de la paciència.

Ben aviat ho celebrarem i brindarem. Plorarem i ens farem abraçades. Ballarem les danses més equilibrades i cantarem l'himne dels Segadors...!

La pesta haurà acabat tot i que dracs i pestes qualcuna vegada retornaran.

Dissabte 31O: Wulfilas s'afona en les aigües i neda cap altra terra.

USA celebra que un  monstre fou abatut.

EU segueix blindada i desde el ejército de UK (per la prensa runic) anunciant una tercera guerra mundial.

Spain: Spain no sap Wulfilas on o és ni com està. Tampoc no l'interessa pas. Deu estar elucubrant més distopies. 

La realitat és als carrers i al rostre de la gent.

La veritat, la única i genuïna veritat està en la mirada. En eixa per la què ens coneixem i reconeixem. Sense parlar quasi.

En una remor suau que ve de l'aigua, de la mar, arribarà la pau.

Eixe dia, altre Tsunami, rebel·lió de la natura, abassagarà i netejarà els carrers de rates i altres  bestioiles malicioses.

Que així sigui.

Donec Perficiam!

Rendir-se mai dels mais.

Només els decidits i persistents arriben fins a la fi del seu objectiu.

Wulfilas intentarà acudir a la festa. Si no hi és present, hi serà a la seua manera. Brindant i mirant els estels somriure.

Intentant estar abraçada per algú que vulga navegar en silenci amb ella.

Potser tornar després d'alguns mesos.

Potser, no ho sap.

Dia a dia, pas a pas.

Viu com si no hi hagués un demà. Sigues conseqüent quan dius que vols ser lliure.

Mai renuncies al teu desig o als teus somnis.

Menys encara renuncies a Estimar. A tu mateixa, mateix. Al món. 

A qui t'estima.

Només l'art ens salva. I eixe art sempre es va obrar amb amor.