"Quin bon idioma el meu, quina bona llengua heretem dels conqueridors feréstecs...Aquests caminaven a gambades per les tremendes serralades, per les Amèriques crespades, buscant patates, botifarres, frijolitos, tabac negre, or, blat de moro, ous fregits, amb aquell apetit voraç que mai més s'ha vist en el món...Tot li ho empassaven, amb religions, piràmides, tribus, idolatries iguals a les que ells portaven en les seves grans bosses...Per on passaven quedava arrasada la terra...Però als bàrbars els queien de les botes, de les barbes, dels elms, de les ferradures, com piedrecitas, les paraules lluminoses que es van quedar aquí resplendents...l'idioma. Sortim perdent...Sortim guanyant...Es van emportar l'or i ens van deixar l'or...Es van emportar tot i ens van deixar tot...Ens van deixar les paraules."
De Confieso que he viscut, Pablo Neruda. Taller d'escriptura creativa, M. Guijosa i B.Hiriart. Paidós, 2003. Fragment transcripto per les autores. Sessió 1, Les paraules.
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Victoria Aguilar (pseudònim de ficció de la qual aquí subscriu) va crear aquest blog, Wulfilas, en 2011. Va decidir que el seu lliure pensament es mereixia un espai, un racó...el racó de les paraules.
Les acomodaria a piaccere, a manera d'alfabet wulfilano; mosaic d'idees i visions, pensessis, opinions. Un món propi dins del món al qual va observar i va analitzar des de petita, amb un llapis i una llibreta, sempre a mà.
Un món propi...com Una habitació pròpia de la seva estimada escriptora Virginia Woolf. Només que Victoria a penes va aconseguir això últim (una habitació) i, gairebé mai, ni els diners ni el temps que calia tenir, segons la Woolf, per a ser escriptora -de novel·les-.
Durant aquells primers mesos d'estrena, uns articles, llavors escrits aquí, continuen vigents. En el sentit que la polèmica no es va resoldre. Més lamentable encara, es reactiva, s'endureix; com el drac mitològic que retorna cada tants segles, anys, mesos i, en el cas de Spain, cada dia:
1. Sense paraules, del 20/03/11 en el qual Wulfilas es referia a un pensament de Paco Ibáñez "la guerra ha de ser cultural".
2. Incursió o intrusió lingüística?, del 4/02/11 (en al·lusió a la castellanització que la RAE havia fet d'alguns vocables de la llengua anglesa).
3. Delícies del sistema (diversos episodis breus en diferents articles) però en particular, el del 1/02/11. Descripció del peculiar sistema educatiu espanyol.
Les i els lectores/és entendran de forma més completa, menys fragmentada, si recorren a ells per a llegir-los.
Sobretot, s'estalviaran temps per a gaudir del cap de setmana i Wulfilas també ometrà repetir-se.
El bo, si breu, dues vegades bons, diuen.
Estan sent anys, mesos i setmanes de batalles partidistes dins de l'àmbit estrictament polític espanyol. Des de 2017, Wulfilas va estar en l'"altra" terra, en l'"altre" poble. Dolent-se, sorprenent-se, indignant-se, comprometent-se...definitivament allunyada de Spain. De l'Espanya política, clar. Muntanyes, rius, mars i bona gent, mai seran abandonats per W.
Fins que la Guerra tramada des del centre de l'imperi, va transcendir del polític/social/territorial/judicial per a batallar en el lingüístic, en concret: es va deslligar la llengua; la llengua de la RAE (l'única que existeix i a la qual representen, a manera d'hegemonia, des de l'acadèmic institucional)
Guerra cultural. La guerra ha de ser cultural, va dir Paco Ibáñez en un concert a Bilbao on havia assistit Wulfilas en l'hivern de 2011.
És possible que aquesta sigui la batalla final d'una Història bèl·lica de segles. Una història que no té cap sentit compartir-la ni formar part d'ella. (la Història; la Guerra, sí)
Succeeix que a Wulfilas li fascina la Cultura: les llengües, les músiques, les pells amb matisos de colors, els sons, els argots, l'argot...totes petjades imprescindibles i imperdibles, patrimonials i protegibles. Total i únic llegat que sobreviu i sobreviurà a tots nosaltres, paseantes transitoris en aquesta Terra. Per al futur, la joventut, els meus adorables joves que ja són aquí, licitant per habitar, per respirar. Per a anar modelant el seu destí propi i el del planeta on estan ara mateix.
El capítol o batalla actual -sempre apuntant cap al NE de la Terra Mitjana, és a dir, Catalunya- consisteix a defensar a l'espanyol del "sectari blindatge monolingüe català". Monolingüe, diuen. Impressiona. Però només als ignorants submisos amb microxip educatiu i/o televisiu, implantat en les seves idees. Vacuna efectiva contra els ideals. Però amb uns efectes adversos gairebé irreversibles.
El menyspreu, menystinc i/o rebuig cap a tota llengua, que no sigui el castellà, és un símptoma crònic. Però amb la vuitena Llei d'Educació que ara aprova el Congrés de l'Estat espanyol, aquest símptoma s'aprofundeix i, aquesta vegada, sembla que s'agreuja. S'inicien una sèrie de campanyes i s'emeten discursos que, per a qualsevol persona aliena al quotidià del conflicte espanyol, faria creure -i la convenceria- que l'idioma parlat per unes sis-cents milions de persones, corre un perill...està sent atacat. I com li expliquem a Llatinoamèrica, a la qual li havíem ensenyat "la nostra" llengua, que a Espanya, està a punt de deixar de ser designada com "vehicular" per a considerar-se solament "oficial"?, crida la RAE. Molt malgrat la seva Constitució, la de l'Estat al qual està integrada com a màxima defensora de l'Espanyol. Aquesta Carta Magna reconeix al castellà com a Llengua oficial de l'Estat; i al català, basc i gallec com a llengües co oficials en els seus respectius territoris.
No sols crida i s'immisceix en la política educativa de la Nació-bressol de la hispanitat.
A més, i sumant-se a la Guerra territorial i soci política que manté el Regne d'Espanya amb Catalunya -la gent llegida i informada sap que només hi ha un problema i és el que determina a aquest món des de fa segles: l'econòmic- els senyors acadèmics reals lingüís, decideixen presentar recurs contra les parts de la nova Llei educativa: les que concerneixen el que, per a ells, provocaran l'extinció del castellà -i el seu ús quotidià - a Catalunya.
Paradoxal i, gairebé d'imatge una miqueta distòpica, el sector dret i derechoso del Parlament espanyol, per a protestar contra l'aprovació de la Llei educativa, va colpejar amb les seves mans les butaques i va cridar "llibertat, llibertat, llibertat"
Aquesta és la qüestió: per a la mitjana de les espanyoles i espanyols que no van néixer ni viuen en alguna de les regions on existeixen i es parlen altres llengües, la llibertat és monolingüe (això sí, col·legis amb ensenyament d'anglès, francès i/o alemany, que paguem totes i tots, sí que hi ha; però no amenacen amb la desaparició de la Santa mare lingüís majoritària i molt majoritària).
La llibertat, argüeixen, és poder triar com educar a les seves filles/us: si en castellà solament; si en anglès per a diverses assignatures, si en una tercera -francès o alemany -. Per als qui viuen i no viuen a les regions bilingües d'Espanya, els reclams de llibertat, no van albirar cap defensa del català, basc ni galego; des dels anys '80 més o menys, que són aquestes, llengües co-oficials al castellà o espanyol com s'ha referit "ut supra". Funcionen i s'empren en paral·lel, en simultani i en igualtat de condicions. Més encara, en algunes zones i, especialment, a les ciutats o capitals, s'empra més el castellà que la llengua originària pròpia.
Ens van deixar les paraules, va dir l'estupend Neruda.
Ens queda la paraula, va escriure Gabriel Celaya.
Amb ella, com a espasa d'esgrima equilibrada, assenyada i concentrada, Wulfilas accepta i lluita en aquesta guerra cultural. En defensa pròpia i en la dels pobles del Nord de la península.
És una guerra guanyada per endavant, evidentment. Però el seu desenvolupament i possibles influències en la societat present i futura, han d'inquietar.
A l'equip de "soldats" lingüistes, doctors, científics de la llengua del món hispà, que va convocar la RAE per a formar part d'aquesta guerra, Wulfilas contra atacarà en els episodis següents.
La lectura de la nova llei educativa més els diversos arguments d'acadèmics, és d'urgent necessitat abans de batallar en primera línia.
Aquest primer episodi aviat estarà disponible per a ser llegit en català i en basc.
Sí, s'entén l'afirmació del cantant de que la guerra ha de ser cultural.
(no lingüística).
La poesia és una arma carregada de futur, recitava Celaya, també.
La més bella arma que posseeix tot ésser humà dotat de raó, criteri i amplitud mental.
El detonador més destructiu contra la neciesa, el cinisme, la ignorància, la imposició, la segregació..
Les paraules, tresor que es dissenya a partir de la paraula, ja s'han posat les seves botes per a galopar.
Si Rafael Alberti despertés i veiés aquesta barbàries...
Tornaria a dir-nos, a conjurar-nos a totes i tots els lliures innates/us, "a galopar a galopar, fins a enterrar-los en la mar"
Així serà.
Només l'Art ens salva de la misèria humana.
I és l'art el que ressorgirà quan acabi la guerra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario