domingo, 22 de noviembre de 2020

LA PARAULA. Guerra CULTURAL: SPAIN, CATALUNYA, RAE "in-*tru-*sio-*na".

 

"Quin bon idioma el meu, quina bona llengua heretem dels conqueridors feréstecs...Aquests caminaven a gambades per les tremendes serralades, per les Amèriques crespades, buscant patates, botifarres, frijolitos, tabac negre, or, blat de moro, ous fregits, amb aquell apetit voraç que mai més s'ha vist en el món...Tot li ho empassaven, amb religions, piràmides, tribus, idolatries iguals a les que ells portaven en les seves grans bosses...Per on passaven quedava arrasada la terra...Però als bàrbars els queien de les botes, de les barbes, dels elms, de les ferradures, com piedrecitas, les paraules lluminoses que es van quedar aquí resplendents...l'idioma. Sortim perdent...Sortim guanyant...Es van emportar l'or i ens van deixar l'or...Es van emportar tot i ens van deixar tot...Ens van deixar les paraules."


De Confieso que he viscut, Pablo Neruda. Taller d'escriptura creativa, M. Guijosa i B.HiriartPaidós, 2003. Fragment transcripto per les autores. Sessió 1, Les paraules.


~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

Victoria Aguilar (pseudònim de ficció de la qual aquí subscriu) va crear aquest blog, Wulfilas, en 2011. Va decidir que el seu lliure pensament es mereixia un espai, un racó...el racó de les paraules.

Les acomodaria a piaccere, a manera d'alfabet wulfilano; mosaic d'idees i visions, pensessis, opinions. Un món propi dins del món al qual va observar i va analitzar des de petita, amb un llapis i una llibreta, sempre a mà.

Un món propi...com Una habitació pròpia de la seva estimada escriptora Virginia Woolf. Només que Victoria a penes va aconseguir això últim (una habitació) i, gairebé mai, ni els diners ni el temps que calia tenir, segons la Woolf, per a ser escriptora -de novel·les-.

Durant aquells primers mesos d'estrena, uns articles, llavors escrits aquí, continuen vigents. En el sentit que la polèmica no es va resoldre. Més lamentable encara, es reactiva, s'endureix; com el drac mitològic que retorna cada tants segles, anys, mesos i, en el cas de Spain, cada dia:

1. Sense paraules, del 20/03/11 en el qual Wulfilas es referia a un pensament de Paco Ibáñez "la guerra ha de ser cultural".

2. Incursió o intrusió lingüística?, del 4/02/11 (en al·lusió a la castellanització que la RAE havia fet d'alguns vocables de la llengua anglesa).

3. Delícies del sistema (diversos episodis breus en diferents articles) però en particular, el del 1/02/11. Descripció del peculiar sistema educatiu espanyol.

Les i els lectores/és entendran de forma més completa, menys fragmentada, si recorren a ells per a llegir-los.

Sobretot, s'estalviaran temps per a gaudir del cap de setmana i Wulfilas també ometrà repetir-se.

El bo, si breu, dues vegades bons, diuen.

Estan sent anys, mesos i setmanes de batalles partidistes dins de l'àmbit estrictament polític espanyol. Des de 2017, Wulfilas va estar en l'"altra" terra, en l'"altre" poble. Dolent-se, sorprenent-se, indignant-se, comprometent-se...definitivament allunyada de Spain. De l'Espanya política, clar. Muntanyes, rius, mars i bona gent, mai seran abandonats per W.

Fins que la Guerra tramada des del centre de l'imperi, va transcendir del polític/social/territorial/judicial per a batallar en el lingüístic, en concret: es va deslligar la llengua; la llengua de la RAE (l'única que existeix i a la qual representen, a manera d'hegemonia, des de l'acadèmic institucional)

Guerra cultural. La guerra ha de ser cultural, va dir Paco Ibáñez en un concert a Bilbao on havia assistit Wulfilas en l'hivern de 2011.

És possible que aquesta sigui la batalla final d'una Història bèl·lica de segles. Una història que no té cap sentit compartir-la ni formar part d'ella. (la Història; la Guerra, sí)

Succeeix que a Wulfilas li fascina la Cultura: les llengües, les músiques, les pells amb matisos de colors, els sons, els argots, l'argot...totes petjades imprescindibles i imperdibles, patrimonials i protegibles. Total i únic llegat que sobreviu i sobreviurà a tots nosaltres, paseantes transitoris en aquesta Terra. Per al futur, la joventut, els meus adorables joves que ja són aquí, licitant per habitar, per respirar. Per a anar modelant el seu destí propi i el del planeta on estan ara mateix.

El capítol o batalla actual -sempre apuntant cap al NE de la Terra Mitjana, és a dir, Catalunya- consisteix a defensar a l'espanyol del "sectari blindatge monolingüe català". Monolingüe, diuen. Impressiona. Però només als ignorants submisos amb microxip educatiu i/o televisiu, implantat en les seves idees. Vacuna efectiva contra els ideals. Però amb uns efectes adversos gairebé irreversibles.

El menyspreu, menystinc i/o rebuig cap a tota llengua, que no sigui el castellà, és un símptoma crònic. Però amb la vuitena Llei d'Educació que ara aprova el Congrés de l'Estat espanyol, aquest símptoma s'aprofundeix i, aquesta vegada, sembla que s'agreuja. S'inicien una sèrie de campanyes i s'emeten discursos que, per a qualsevol persona aliena al quotidià del conflicte espanyol, faria creure -i la convenceria- que l'idioma parlat per unes sis-cents milions de persones, corre un perill...està sent atacat. I com li expliquem a Llatinoamèrica, a la qual li havíem ensenyat "la nostra" llengua, que a Espanya, està a punt de deixar de ser designada com "vehicular" per a considerar-se solament "oficial"?, crida la RAE. Molt malgrat la seva Constitució, la de l'Estat al qual està integrada com a màxima defensora de l'Espanyol. Aquesta Carta Magna reconeix al castellà com a Llengua oficial de l'Estat; i al català, basc i gallec com a llengües co oficials en els seus respectius territoris.

No sols crida i s'immisceix en la política educativa de la Nació-bressol de la hispanitat.

A més, i sumant-se a la Guerra territorial i soci política que manté el Regne d'Espanya amb Catalunya -la gent llegida i informada sap que només hi ha un problema i és el que determina a aquest món des de fa segles: l'econòmic- els senyors acadèmics reals lingüís, decideixen presentar recurs contra les parts de la nova Llei educativa: les que concerneixen el que, per a ells, provocaran l'extinció del castellà -i el seu ús quotidià - a Catalunya.

Paradoxal i, gairebé d'imatge una miqueta distòpica, el sector dret i derechoso del Parlament espanyol, per a protestar contra l'aprovació de la Llei educativa, va colpejar amb les seves mans les butaques i va cridar "llibertat, llibertat, llibertat"

Aquesta és la qüestió: per a la mitjana de les espanyoles i espanyols que no van néixer ni viuen en alguna de les regions on existeixen i es parlen altres llengües, la llibertat és monolingüe (això sí, col·legis amb ensenyament d'anglès, francès i/o alemany, que paguem totes i tots, sí que hi ha; però no amenacen amb la desaparició de la Santa mare lingüís majoritària i molt majoritària).

La llibertat, argüeixen, és poder triar com educar a les seves filles/us: si en castellà solament; si en anglès per a diverses assignatures, si en una tercera -francès o alemany -. Per als qui viuen i no viuen a les regions bilingües d'Espanya, els reclams de llibertat, no van albirar cap defensa del català, basc ni galego; des dels anys '80 més o menys, que són aquestes, llengües co-oficials al castellà o espanyol com s'ha referit "ut supra". Funcionen i s'empren en paral·lel, en simultani i en igualtat de condicions. Més encara, en algunes zones i, especialment, a les ciutats o capitals, s'empra més el castellà que la llengua originària pròpia.

Ens van deixar les paraules, va dir l'estupend Neruda.

Ens queda la paraula, va escriure Gabriel Celaya.

Amb ella, com a espasa d'esgrima equilibrada, assenyada i concentrada, Wulfilas accepta i lluita en aquesta guerra cultural. En defensa pròpia i en la dels pobles del Nord de la península.

És una guerra guanyada per endavant, evidentment. Però el seu desenvolupament i possibles influències en la societat present i futura, han d'inquietar.

A l'equip de "soldats" lingüistes, doctors, científics de la llengua del món hispà, que va convocar la RAE per a formar part d'aquesta guerra, Wulfilas contra atacarà en els episodis següents.

La lectura de la nova llei educativa més els diversos arguments d'acadèmics, és d'urgent necessitat abans de batallar en primera línia.

Aquest primer episodi aviat estarà disponible per a ser llegit en català i en basc.

Sí, s'entén l'afirmació del cantant de que la guerra ha de ser cultural.

(no lingüística).

La poesia és una arma carregada de futur, recitava Celaya, també.

La més bella arma que posseeix tot ésser humà dotat de raó, criteri i amplitud mental.

El detonador més destructiu contra la neciesa, el cinisme, la ignorància, la imposició, la segregació..

Les paraules, tresor que es dissenya a partir de la paraula, ja s'han posat les seves botes per a galopar.

Si Rafael Alberti despertés i veiés aquesta barbàries...

Tornaria a dir-nos, a conjurar-nos a totes i tots els lliures innates/us, "a galopar a galopar, fins a enterrar-los en la mar"

Així serà.

Només l'Art ens salva de la misèria humana.

I és l'art el que ressorgirà quan acabi la guerra.

sábado, 21 de noviembre de 2020

LA PALABRA. Guerra CULTURAL: SPAIN, CATALUNYA, RAE "in-tru-sio-na".

 "Qué buen idioma el mío, qué buena lengua heredamos de los conquistadores torvos...Estos andaban a zancadas por las tremendas cordilleras, por Las Américas encrespadas, buscando patatas, butifarras, frijolitos, tabaco negro, oro, maíz, huevos fritos, con aquel apetito voraz que nunca más se ha visto en el mundo...Todo se lo tragaban, con religiones, pirámides, tribus, idolatrías iguales a las que ellos traían en sus grandes bolsas...Por donde pasaban quedaba arrasada la tierra...Pero a los bárbaros se les caían de las botas, de las barbas, de los yelmos, de las herraduras, como piedrecitas, las palabras luminosas que se quedaron aquí resplandecientes...el idioma. Salimos perdiendo...Salimos ganando...Se llevaron el oro y nos dejaron el oro...Se llevaron todo y nos dejaron todo...Nos dejaron las palabras."

De Confieso que he vivido, Pablo Neruda. Taller de escritura creativa, M. Guijosa y B.Hiriart. Paidós, 2003. Fragmento transcripto por las autoras. Sesión 1, Las palabras.

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

Victoria Aguilar (seudónimo de ficción de la que aquí suscribe) creó este blog, Wulfilas, en 2011. Decidió que su libre pensamiento se merecía un espacio, un rincón...el rincón de las palabras. 

Las acomodaría a piaccere, a modo de alfabeto wulfilano; mosaico de ideas y visiones, pensares, opiniones. Un mundo propio dentro del mundo al que observó y analizó desde pequeña, con un lápiz y una libreta, siempre a mano.

Un mundo propio...como Un cuarto propio de su estimada escritora Virginia Woolf. Solo que Victoria apenas consiguió esto último (una habitación) y, casi nunca, ni el dinero ni el tiempo que había que tener, según la Woolf, para ser escritora -de novelas-.

Durante aquellos primeros meses de estreno, unos artículos, entonces escritos aquí, siguen vigentes. En el sentido de que la polémica no se resolvió. Más lamentable aún, se reactiva, se endurece; como el dragón mitológico que retorna cada tantos siglos, años, meses y, en el caso de Spain, cada día:

1. Sin palabras, del 20/03/11 en el que Wulfilas se refería a un pensamiento de Paco Ibáñez "la guerra debe ser cultural".

2. ¿Incursión o intrusión lingüística?, del 4/02/11 (en alusión a la castellanización que la RAE había hecho de algunos vocablos de la lengua inglesa).

3. Delicias del sistema (varios episodios breves en diferentes artículos) pero en particular, el del 1/02/11. Descripción del peculiar sistema educativo español.

Las y los lectoras/es entenderán de forma más completa, menos fragmentada, si recurren a ellos para leerlos.

Sobre todo, se ahorrarán tiempo para disfrutar del fin de semana y Wulfilas también omitirá repetirse.

Lo bueno, si breve, dos veces buenos, dicen.

Están siendo años, meses y semanas de batallas partidistas dentro del ámbito estrictamente político español. Desde 2017, Wulfilas estuvo en la "otra" tierra, en el "otro" pueblo. Doliéndose, asombrándose, indignándose, comprometiéndose...definitivamente alejada de Spain. De la España política, claro. Montañas, ríos, mares y buena gente, nunca serán abandonados por W.

Hasta que la Guerra tramada desde el centro del imperio, trascendió de lo político/social/territorial/judicial para batallar en lo lingüístico, en concreto: se desató la lengua; la lengua de la RAE (la única que existe y a la que representan, a modo de hegemonía, desde lo académico institucional)

Guerra cultural. La guerra debe ser cultural, dijo Paco Ibáñez en un concierto en Bilbao adonde había asistido Wulfilas en el invierno de 2011.

Es posible que esta sea la batalla final de una Historia bélica de siglos. Una historia que no tiene sentido alguno compartirla ni formar parte de ella. (la Historia; la Guerra, sí)

Sucede que a Wulfilas le fascina la Cultura: las lenguas, las músicas, las pieles con matices de colores, los sonidos, las jergas, el argot...todas huellas imprescindibles e imperdibles,  patrimoniales y protegibles. Total y único legado que sobrevive y sobrevivirá a todos nosotros, paseantes transitorios en esta Tierra. Para el futuro, la juventud, mis adorables jóvenes que ya están aquí, pujando por habitar, por respirar. Para ir moldeando su destino propio y el del planeta en donde están ahora mismo.

El capítulo o batalla actual -siempre apuntando hacia el NE de la Tierra Media, o sea, Catalunya- consiste en defender al español del "sectario blindaje monolingüe catalán". Monolingüe, dicen. Impresiona. Pero solo a los ignorantes sumisos con microchip educativo y/o televisivo, implantado en sus ideas. Vacuna efectiva contra los ideales. Pero con unos efectos adversos casi irreversibles.

El desprecio, ninguneo y/o rechazo hacia toda lengua, que no sea el castellano, es un síntoma crónico. Pero con la octava Ley de Educación que ahora aprueba el Congreso del Estado español, ese síntoma se profundiza y, esta vez, parece que se agrava. Se inician una serie de campañas y se emiten discursos que, para cualquier persona ajena a lo cotidiano del conflicto español, haría creer -y la convencería- de que el idioma hablado por unas seiscientos millones de personas, corre un peligro...está siendo atacado. Y ¿cómo le explicamos a Latinoamérica, a la que le habíamos enseñado "nuestra" lengua, que en España, está a punto de dejar de ser designada como "vehicular" para considerarse solamente "oficial"?, grita la RAE. Muy a pesar de la suya Constitución, la del Estado al cual está integrada como máxima defensora del EspaÑol. Dicha Carta Magna reconoce al castellano como Lengua oficial del Estado; y al catalán,  euskera y gallego como lenguas co oficiales en sus respectivos territorios.

No sólo grita y se inmiscuye en la política educativa de la Nación-cuna de la hispanidad. 

Además, y sumándose a la Guerra territorial y socio política que mantiene el Reino de España con Catalunya -la gente leída e informada sabe que solo hay un problema y es el que determina a este mundo desde hace siglos: lo económico- los señores académicos reales lingüís, deciden presentar recurso contra las partes de la nueva Ley educativa: las que conciernen a lo que, para ellos, provocarán la extinción del castellano -y su uso cotidiano - en Catalunya.

Paradójica y, casi de imagen un tanto distópica, el sector derecho y derechoso del Parlamento español, para protestar contra la aprobación de la Ley educativa, golpeó con sus manos las butacas y gritó "libertad, libertad, libertad" 

Esta es la cuestión: para la media de las españolas y españoles que no nacieron ni viven en alguna de las regiones donde existen y se hablan otras lenguas, la libertad es monolingüe (eso sí, colegios con enseñanza de inglés, francés y/o alemán, que pagamos todas y todos, sí hay; pero no amenazan con la desaparición de la Santa madre lingüís mayoritaria y mucho mayoritaria).

La libertad, arguyen, es poder elegir cómo educar a sus hijas/os: si en castellano solamente; si en inglés para varias asignaturas, si en una tercera -francés o alemán -. Para quienes viven y no viven en las regiones bilingües de España, los reclamos de libertad, no vislumbraron defensa alguna del catalán, euskera ni galego; desde los años '80 más o menos, que son éstas, lenguas co-oficiales al castellano o español como se ha referido "ut supra". Funcionan y se emplean en paralelo, en simultáneo y en igualdad de condiciones. Más aún, en algunas zonas y, en especial, en las ciudades o capitales, se emplea más el castellano que la lengua originaria propia.

Nos dejaron las palabras, dijo el estupendo Neruda.

Nos queda la palabra, escribió Gabriel Celaya.

Con ella, como espada de esgrima equilibrada, sensata y concentrada, Wulfilas acepta y lucha en esa guerra cultural. En defensa propia y en la de los pueblos del Norte de la península.

Es una guerra ganada de antemano, evidentemente. Pero su desarrollo y posibles influencias en la sociedad presente y futura, han de inquietar.

Al equipo de "soldados" lingüistas, doctores, científicos de la lengua del mundo hispano, que convocó la RAE para formar parte de esta guerra, Wulfilas contra atacará en los episodios siguientes.

La lectura de la nueva ley educativa más los diversos argumentos de académicos, es de urgente necesidad antes de batallar en primera línea.

Este primer episodio pronto estará disponible para ser leído en catalán y en euskera.

Sí, se entiende la afirmación del cantante de que la guerra debe ser cultural.

(no lingüística). 

La poesía es un arma cargada de futuro, recitaba Celaya, también.

La más bella arma que posee todo ser humano dotado de razón, criterio y amplitud mental.

El detonador más destructivo contra la necedad, el cinismo, la ignorancia, la imposición, la segregación..

Las palabras, tesoro que se diseña a partir de la palabra, ya se han puesto sus botas para galopar.

Si Rafael Alberti despertara y viera esta barbaries... 

Volvería a decirnos, a conjurarnos a todas y todos los libres innatas/os, "a galopar a galopar, hasta enterrarlos en la mar"

Así será.

Solo el Arte nos salva de la miseria humana.

Y es el arte el que resurgirá cuando acabe la guerra.








jueves, 12 de noviembre de 2020

28S/9N. Guerra bruta, salvatge i intel·ligent: EU, USA, Spain amb REPUBLICA CATALANA.

 Tot just han passat dos mesos i uns 10 dies des que vam conéixer el resultat “spoiler” de la sentència contra el MHP Quim Torra (inhabilitat).

Wulfilas va deixar el mosaïc de l’alfabet i les paraules escrites para submergir-se en la lectura de diverses fonts d’investigació, xarxes socials i, a través d’elles premsa digital.

Dos llibres nous i recents. Quatre en realitat: La Revolta de cada dia; Los neu dictadores; M’explique i, l’últim, La lluita en el exilio (el segon de Ramón Cotarelo; els altres dos de K. Puigdemont).

El primer, és una sorpresa l’autor de la qual prompte serà revelada en aquest bloc.

Peró Wulfilas també es va «transportar» o,»dit de oltre forma, qui no es lo mesmo» (Mariano Raxoy dixit; M. Rajoy, seu cosi, no diu res) «va viatjar» en el temps i es va trobar de forma un xic imprevista a Catalunya. En la seua capital, Barcelona.

Quan i a quina hora, no tenen cap importància per aquestes paraules i aquest relat. Tampoc fins quan. Com diuen sovint en xarxes socials virtuals, digitalitzades i acomodades en sofà, llits, escriptoris, fins i tot des dels seus llocs d’esclaus robòtics: «da igual cuando leas esto» (tant fa quan llegiràs açò).

Setmanes ençà el dilluns 28 de setembre, una veloç onada o sobtades marirs de tempesta, supèrbia, ignorància, ignomínia i altres arts populars, properes al «satanisme esotèric» més brutal, salvatge...
Guerra bruti intel·ligent jamai no vist o gairebé des d’Edats més antigues, va aparèixer -o s’esdevingué- sense previ avís (si més no a l’era digital i els seus mitjans de manipulació/difusió massiva). Qui avisa no és traïdor. És avisador.
Per a la Terra Mitjana però, això d’avisar, inventar, blasfemar en comptes de dialogar, és el seu «sino» (la seua ensenya, el seu cuny, els seu DNI, O DNA).

Al mes d’octubre, una conjunció -o conjura- de posicions planetàries, un possible acostament o xoc de l’asteroide contra planetari, varen trasbalsar la seua durada de 31 dies. 

En mig d’aquest trasbals, enrenou, aquest sacseig desassossec info i desinformativa deformada, desfigurada i maquillada, amb màscares, caretes i mascaretes, gran part del planeta guaitava, com si es tractessin d’espectadors de Lumière i/o Chaplin, els  moviments dels actors, de les titelles, personatges secundaris, principals a estones.

El gran teatre del món. Però no el d’Angel Guimerà  ni el de Calderón de la Barca. Més aviat el de la Barca i prou, tota sola, preludi d’altra barca de Noé.

I pel seu cantó, a la ara Península de íbers o ibèrica, amb les seues illes, bastida o andamiat el sue altre ethos. O el de sempre però amb lluentons i artificis cada cop mes sorollosos, estrepitosos...

De forma no només fictícia i tràgica, quasi còmica, que portaven a la memòria els temps grecs i romans. També de facto però. De bojos, paranoïcs, de poetes policials que teclajant amb dos dits, advertien a certs magistrats o fiscals i audiències judicials: Rússia envaïra i provocarà la desunió de la sagrada unitat d’Espanya. Ho farà ènetrants pel NE.

Exactament navegaran immersos pel Mediterrani. En emergir a la superfície però, es mouran envers la costa i amarraran en Port Català lliure.

D’allà estant aniran diseminant-se per la ciutat condal, els seus carrers estrets, les seues institucions més espectaculars, de tants segles...
Tot plegat en comunicació encriptada entre el zar Putiniri Nicolaievich, la seua família inmune a la pesta, i tres (només 3) cervells hiperdesenvolupats catalans. Tan magfníficas i forts com dracs, que havien sigut els mentors i desenvolupadors d’un Tsunami. Un símbol més de l’humanitat.

Un fenomen social, que  no meteorològic, tal, volia ser molt democràtic per amarar amb les seves aigües calmes, per bé que inmenses,tota la lacra rància de casposos espanyols que es consideraven una de les més «sólidas, consolidadas» -emmordassades- democràcies  modernes.

Al vell continent tancaven portes i balcons. Cloien amb pany i forrellat la llibertat de moviment de les persones i altres alarmes sota pretext d’una pesta.

El Regne Unit,Anglaterra o com l’anomenessin en la seua llengua rúnica,el primer a anunciar com trompetes el seu blindatge, la seua vigilància de torres, va ser el prèmier BJ. Li seguiren, a mena de llava tènue, sense escarafalls, sense espantar-se, la resta de paísos d’allò que avui s’anomena la zona EU. O l’espai comú europeu. Com més agradi a cada usuari.

Estat d’alarma, tancament de fronteres, confinament per veure de, això sí, salvar l’arribada del Nadal blanc. Per a que, acabada la pesta, Sant tornem-hi a comprar, somriure, menjar, beure, brindar. I poder dir Bon Nadal i Feliç Any Nou. 2.021, el número 5 en clau cabalística del s. XXI (resaca del XX, revisionista, retorçat i tronat quasi zombi del segle actual).

Primera jornada : 
«Barcelonaaaa», resonava en oídes del Wulfilas. Emoció forta en tocar terra catalana. Memòria d’aquells anys, quan una de les millors veus masculines del segle anterior i altra de les més potents cantants llíriques catalanes obrien les portes dels cors barcelonins. Feien vibrar tot un territori...

Amb l’escalf i l’olor de la llar, Wulfilas va descansar fins el dia següent.

Segona jornada: 
Trobades formals i després contacte amb amics i amigues. Tot sota vigilància de no seure en bars, terraces, restaurants...

Una primavera més pròpia d’inicis de l’estiu, regalava a la gent i a Wulfilas, la sensació de llibertat i gresca, rauxa, trempera... Bicicletes, parques amb esmorçars, llargues caminades; restauradors semiarruïnats venien els seus més aconseguits entrepans, plats combinats, hamburguesses... des de taules o mostradors improvisats. Gels i mascaretes i distàncies de seguretat, es respectaven i complien amb normalitat ja interioritzada (quin remei) 
Cap el capvespre o la primera fosca, Wulfilas va fer intent de visitar el Parlament, un edifici que segurament per dintre deu imposar solemnitat. La seguretat policial el va informar que ja no hi havia visites guiades i que res de res. A l’interior «no hi havia res que fer», va pensar Wulfilas.
Llavors va començar a fer camí endavant, com fa sempre; es va trobar altra important institució creada per la humanitat: la que exerceix la Justícia.
Temps enrere, Wulfilas ja va escriure un monogràfic sobre el naixement de la justícia i el sorgiment de la provatòria. La prova que determinaria, en el futur, la diferència entre culpable o innocent. Futur que avui és actual i vigent. Els seus mètodes i processos, fins sentenciar, ja es coneixen.
El desig de fumar i  no tindre tabac, endugué Wulfilas a topar-se amb tres escortes de l'edifici de totxana: una dona amb la seva faç dissenyada a pinzell i polida amb finura. Jove i d'equilibrada figura; dos homes molt joves també, un d'ells amb ulls de bondat, clars, rrestre cinzellat amb amor.
El tercer home li va resuoltar un poc més distant a Wulfilas. De fet, s'apartà un poc del grupet que s'estava formant de manera espontània.
La mossa va accedir a convidar a una cigarreta a Wulfilas i la feren petar uns minuts. Diàleg profund. Inquisidor per part de Wulfilas pero molt desimbolt pels dos escortes.
Tot seguit W. va seure en un parc proper per descansar de les seves llargues cavalcades. Medita i apunta en la seua memòria (únic lloc on encara ningú no hi accedeix) eixe diàleg in fraganti i recent que havia desenvolupat amb eixos belleses de joventut.
A les 17.14 h (aquesta hora sí que importa citar-la) es va dirigir a l'Arc de triomf. A respirar fondo i recordar. Silencis i coloms acompasaven l'instant. Molts moments: 1 7 1 4 moments. Més d'un milió de batecs hi havien sigut allà mateix. Tot just feia 3 anys.
Una abraçada ciber als qui patiren aquell dia; no pogué ésser físic (la pesta). Aleshores W. restà abraçat amb el seu afecte invisible. Va tocar les columnes de l'arc i va rebre la energia de les seues pedres. Fou un instant atemporal i alhora infinit i inoblidable.
Hi han, però, cors errants què saben i coneixen eixe bum bum interior. Es reconeixen sense parlar, tan sols fitant-se als ulls...
Nostàlgies amb distància de seguretat caminaven calmes, mudes. Els crits del silenci, que Wulfilas va pensar.
Va plegar ales fins a l'endemà.
Dimecres 28S: 
S'acomplia un mes sense president legítim en terra catalana. Un grup de substituts poc preparats i, potser, descendents mentals de l'Imperi romà en èpoques de César (al que assassinaren) ostentaven la gestió dels afers governamentals.
El dia ensordia davant el soroll mediàtic de les tres detencions i ingrés a comisaria d'aquells tres conspiradors que abans foren nomenats.
Rússia i Catalunya contra Espanya, resumien les i els periodistas a sou de l'establishment.
Al capvespre, el poble i les seves diferents associacions, convoquen una concentració de protesta contra eixe abús sense "proves". Com a mínim proves creïbles per espectadors directes.
Comença l'acció. Comença el show, que va pensar aquesta inventora de paraules. De paraules acomodades segons la seua visió del món, dels móns.
Travessera. Wulfilas va anar-hi i veié els fets. Part del poble català protestava pacíficament amb mascaretes i distàncies de seguretat.
Eixa nit de tardor, amb clima primaveral, de primtemps, primevère, hi era el jovent.
També els més savis, els de més edat. 
De començament, la protesta marxava tranquila tot i que un ouet aquí i allà anava saltant des de les altures i queien prop dels carruatges oficials.
Wulfilas va preguntar al futur. Aquest li va respondre que n'estava fart. Que no li venia de gust d'aguantar aquesta repressió intolerable, infame i difamatòria contra Catalunya. Després va cercar menjar per endur-se a la llar, dolça llar, abans que tanquessin pel toc de queda vigent a tota la península.
Mentre la hi cuinaven, Wulfilas tornà al cantó de la protesta i va conversar amb gent gran. Entre ells alguns amb saviesa exquisida.
Però com que a W. s'hi acosten i se n'aferren les i els joves... succeí allò inesperat.
Envoltaren W. i la hi cridaren (no pas a ella). Explicaren a crits la seua indignació.
"No podem treballar, sóc d'hostaleria... no pot ser, aquest p. Estat Ñ que segueixi atacant amb mentides la nostra terra... no és just que eixes tres persones estiguin allà dintre empresonades... no hi done més, no hi donem més.. són uns malvats...".
Corrien i saltaven. Anaven i venien. Bevien refrescos algunes i cervesa els més grans. Fumaven. Quasi tothom fumava fent pegant crits. Una xica de 30 anys o un poc més, digué a Wulfilas que ella era dona i ho tenia més difícil amb allò de les apallissades de les forces de seguretat. Les que ens protegeixen. No sabem encara de què. I això amb els segles que han passat.
Quan el sopar de Wulfilas estava llesta, s'atansà a pagar-la i a buscar un  mitjà de transport per tornar a eixa llar abans de les campanades de les 21 h.
De sobte, però, sorgí l'imprevist. Els nois començaren a córrer desesperats però sense por. Wulfilas pregunta què passava. Un d'ells, qui més havia parlat abans, li va dir que venien per ells i que els hostiarien de valent.
Wulfilas va preguntar com és que se n'adonaven. "Perquè venen aquells carros d'aquell altre costat".
Totes les persones corrien cames ajudeu-me per protegir-se. La nit va posar-se intensa.
En un primer moment, W. es va aturar en un portal per rumiar què fer; no podia córrer (huesos molt antics)
En allunyar-se la multitud i en veure que ja havien passat els carros al darrere d'aquella gent, Wulfilas va seguir camí avant. Aplegà a un cantó i veié com, els agents dels carros ensarronaven uns joves voltant-los en el portal d'una botiga. No s'hi podia veure i tampoc no podien arribar les càmeres ni les grabadores. No es va saber què els hi varen fer.
A l'endemà Wulfilas va llegir a la premsa digital que havien detingut dos d'ells.
Eixa nit però, una angeleta rossa, jove, dolça, plena de bondat, va començar a cuidar de W. Li va demanar un transport per a que tornés segura a casa seua.
Abans d'anar-se, volien saber què estava passant.
La princeseta rosa li va explicar que part dels seus amics hi eren, enfrontant els maltractadors. Anaven a totes per eixa qüestió física d'acció i reacció.
I així Wulfilas va marxar i l'angelet es va quedar alerta, protegint mentalment els seus companys.
Abans d'acomiadar-se, intercanvien els seus respectius números de contactes. Wulfilas va dir a la noia "que era 'grande', que vostès els joves deuen córrer ara perquè nosaltres ja ho varem fer; que ara només podem ajudar i encoratjar".
El futur i la llibertat se l'han de guanuar vostés. És vostre. Us pertany. I és ben lícit rebel·lar-se fins aconseguir-ho.
Tot el jovent ansia ésser independent. És l'essència mateixa de la seua edat.
"Joventut sense esperit de rebel·lia, servitud precoç" (anònim?).
Bonanit i abraçades.
K. (així s'anomenava l'àngel daurat) digué a W. que era bona i molt guapa.
Dijous 29O: 
Dia i nit d'altra freqüència i intensitat. A nivell mundial. USA en primera plana eclipsant. Londres i altres moltes ciutats del món, eixiren a celebrar un aniversari legendari. Altres varen restar veient-ho en la película que s'acabaria fent en el seu honor.
Divendres 30 O: 
Soledat i rereguarda. Totes i tots les amigues i a mics de Wulfilas, varen parar esment a una observació.
Catalunya ja és lliure. El poble català ja és una República Catalana.
Només que no se n'han adonat encara.
Falten detalls tècnics i administratius. No cal cremar res ni cal emmalaltir. I encara menys hem deixar que el pessimisme ompli de boira les seves ments i els hi tregui les forces.
Es tracta de desenvolupar i seguir fent créixer l'art de la paciència.
Ben aviat ho celebrarem i brindarem. Plorarem i ens farem abraçades. Ballarem les danses més equilibrades i cantarem l'himne dels Segadors...!
La pesta haurà acabat tot i que dracs i pestes qualcuna vegada retornaran.
Dissabte 31O: Wulfilas s'afona en les aigües i neda cap altra terra.
USA celebra que un  monstre fou abatut.
EU segueix blindada i desde el ejército de UK (per la prensa runic) anunciant una tercera guerra mundial.
Spain: Spain no sap Wulfilas on o és ni com està. Tampoc no l'interessa pas. Deu estar elucubrant més distopies. 
La realitat és als carrers i al rostre de la gent.
La veritat, la única i genuïna veritat està en la mirada. En eixa per la què ens coneixem i reconeixem. Sense parlar quasi.
En una remor suau que ve de l'aigua, de la mar, arribarà la pau.
Eixe dia, altre Tsunami, rebel·lió de la natura, abassagarà i netejarà els carrers de rates i altres  bestioiles malicioses.
Que així sigui.
Donec Perficiam!
Rendir-se mai dels mais.
Només els decidits i persistents arriben fins a la fi del seu objectiu.
Wulfilas intentarà acudir a la festa. Si no hi és present, hi serà a la seua manera. Brindant i mirant els estels somriure.
Intentant estar abraçada per algú que vulga navegar en silenci amb ella.
Potser tornar després d'alguns mesos.
Potser, no ho sap.
Dia a dia, pas a pas.
Viu com si no hi hagués un demà. Sigues conseqüent quan dius que vols ser lliure.
Mai renuncies al teu desig o als teus somnis.
Menys encara renuncies a Estimar. A tu mateixa, mateix. Al món. 
A qui t'estima.
Només l'art ens salva. I eixe art sempre es va obrar amb amor.



lunes, 9 de noviembre de 2020

28S a 9N: guerra sucia, bruta e inteligente. EU, USA. Spain. REPUBLICA CATALANA.

Desde el día en que se supo el resultado "spoiler" de la sentencia contra el MHP Quin Torra (inhabilitado) hasta hoy, apenas transcurrieron dos meses y unos diez días.

Wulfilas dejó el mosaico del alfabeto y las palabras escritas, para sumergirse en la lectura de diversas fuentes de investigación, redes sociales y, a través de ellas, prensa digital. 

Dos nuevos libros y recientes. En realidad son cuatro: La Revolta de cada dia; Los nuevos dictadores; Me explico y, el último, La lucha en el exilio. (el segundo de R.Cotarelo, los otros dos, de K. Puigdemont)

El primero es una sorpresa cuyo autor se revelará pronto en este blog.

Pero Wulfilas también se "transportó" o, "dicho de otra forma, que no es lo mismo" (Mariano Rajo dixit; M.Rajoy, su primo, no dice nada) "viajó" en el tiempo y se encontró de forma un poco imprevista en Catalunya. En su capital, Barcelona.

Cuándo y a qué hora, no tiene ninguna importancia para estas palabras y relato. Tampoco hasta cuándo. Como dicen en redes sociales virtuales, digitalizadas y acomodadas en sofá, camas, escritorios, incluso desde sus puestos de esclavos robots: "da igual cuando leas esto"

Semanas posteriores al lunes 28 de septiembre, una veloz ola u olas veloces de tempestad, soberbia, ignorancia, ignominia y otras artes populares, cercanas al "satanismo esotérico" más brutal, casi jamás visto desde Edades más antiguas, apareció sin avisar (al menos en la era digital y sus medios de manipulación/difusión masiva). Quien avisa no es traidor. Es avisador. 

Más para la Tierra Media, eso de avisar, inventar, blasfemar, en vez de dialogar, es su sino.

En el mes de octubre, una conjunción -o conjuro- de posiciones planetarias, un posible acercamiento o choque contra el planeta de un asteroide, transformaron a sus treinta y un días. 

En medio de esa zozobra info y desinformativa deformada, desfigurada y maquillada; con máscaras, caretas y mascarillas, gran parte del planeta atendía cual espectador de Lumière y/o de Chaplin, los movimientos de los actores, de las marionetas, personajes secundarios, principales a ratos, en fin. 

El gran teatro del mundo. Pero no el de Calderón de la Barca. Sino el de la Barca sola, preludio de otra arca de Noè.

Entre tanto, en la hoy Península de íberos o ibérica, más sus islas, montaban su otro ethos. O el de siempre pero con luces y artificios cada vez más ruidosos, estrepitosos...

No solo de forma ficticia y trágica, casi cómica, que refrescaban la memoria de tiempos griegos y romanos. Sino de facto. De locos, de paranoicos, de poetas policiales que tecleando con dos dedos, advertían a ciertos magistrados o fiscales y audiencias judiciales: Rusia invadirá y provocará la desunión de la sagrada unidad de España. Lo hará entrando por el NE. 

Exactamente navegarán inmersos por el Mediterráneo. Más luego de emerger a la superficie, se moverán hacia la costa y amarrarán en Port català lliure. 

De allí se irán diseminando por la ciudad condal, sus calles antiguas, sus instituciones más espectaculares y de siglos...

Todo ello en comunicación encriptada entre el zar Putiniri Nicolaievich, su familia inmune a la peste, y tres (solo 3) cerebros hiper desarrollados catalanes. Tan magníficos y fuertes como dragones, que habían sido los mentores y desarrolladores de un Tsunami. Un símbolo más de la humanidad. 

Tal fenómeno social, que no metereológico, quería ser muy democrático para bañar con aguas calmas, aunque inmensas, a toda la lacra rancia de casposos españoles que se consideraban una de las más sólidas, consolidadas -amordazadas- democracias modernas.

En el viejo continente cerraban puertas y balcones. Candaban la libertad de movimiento de las personas y otras alarmas so pretexto de una peste.

El Reino Unido, Inglaterra o como fuera su nombre en su lengua rúnica, el primero en anunciar con trompetas su blindaje, su vigilancia de torres, fue el primer ministro BJ. Siguieron, en forma de lava tenue, sin ruidos, sin pánicos, el resto de países de lo que hoy se denomina la zona EU. O el espacio común europeo. Como más guste a cada usuario.

Estado de alarma, cierre de fronteras, confinamiento para luego poder sí salvar la llegada de la Navidad blanca. Para luego de la peste, volver a comprar, sonreír, comer, beber, brindar. Y poder decir Feliz Navidad y Próspero Año Nuevo. 2021, el número 5 en clave cabalística del s.XXI (resaca del XX, revisionista retorcido y trasnochado casi zombi siglo actual)

Primer día: "Barcelonaaaa", resonaba en oídos de Wulfilas. Emoción fuerte al tocar tierra catalana. Memoria de aquellos años, cuando una de las mejores voces masculinas del siglo anterior y otra de las más potentes cantantes líricas catalanas, abrían las puertas de corazones barceloneses. Hacían vibrar a todo un territorio...

Con abrigo y olor de hogar, Wulfilas descansó hasta el día siguiente.

Segunda jornada: Encuentros formales y luego contacto con amigos y amigas. Todo bajo vigilancia de no sentarse en bares, terrazas, restaurantes...

Una primavera más propia de inicios del verano, regalaba a la gente y a Wulfilas, la sensación de libertad y algarabía. Bicicletas, parques con almuerzos, caminatas; restauradores semi arruinados vendían sus más sabrosos bocadillos, platos combinados, hamburguesas...desde mesas o mostradores improvisados. Geles y mascarillas más distancias de seguridad, se respetaban y se cumplían con normalidad ya interiorizada.

Al llegar la tardecita, Wulfilas intentó visitar el Parlament, un edificio que seguramente por dentro, impondrá solemnidad. La seguridad policial le informó que ya no había visitas guiadas y nada de nada. En el interior "no había nada que hacer", pensó Wulfilas...

Entonces caminó hacia adelante, como siempre; se encontró con otra importante institución creada por la humanidad: la que ejerce la Justicia.

Otrora, Wulfilas ya había escrito un monográfico sobre el nacimiento de la justicia y el surgimiento de la probatoria. La prueba que determinaría, en el futuro, la diferencia entre culpable o inocente. Futuro que hoy está actual y vigente. Sus métodos y procesos, hasta sentenciar, ya se conocen.

El deseo de fumar y no tener tabaco, la destinó a Wulfilas a toparse con tres custodias del edificio de ladrillo: una mujer con rostro diseñado a pincel y pulido con finura. Joven y de equilibrada figura; dos hombres muy jóvenes también, uno de ellos con ojos buenos, claros, rostro esculpido con amor.

El tercer hombre le resultó un poco más distante a Wulfilas. De hecho, se apartó un poco del grupo que se estaba formando de manera espontánea.

La moza accedió a convidar un cigarrillo a Wulfilas y platicaron unos minutos. Profundo diálogo. Inquisidor por parte de Wulfilas pero muy resuelto por los dos custodios.

Luego W. se sentó en un parque cercano para descansar de sus largas cabalgatas. A meditar y apuntar en su memoria (único lugar adonde todavía no accede nadie) ese diálogo in fraganti y reciente que había desarrollado con esas bellezas de juventud.

A las 17.14h (esta sí que importa citarla) se dirigió al Arco del triunfo. A respirar hondo y recordar. Silencios y palomas acompasaban un instante. Muchos momentos: 1 7 1 4 momentos. Más de un millón de latidos habían estado ahí mismo. Hacía tres años. 

Un abrazo ciber a quienes sufrieron aquel día; no pudo ser físico (la peste). Entonces W. se quedó abrazando con su afecto invisible. Tocó la columnas del arco y recibió la energía de sus piedras. Fue un instante atemporal aunque infinito e inolvidable.

Pero hay corazones errantes que saben y conocen ese bum bum interior. Se reconocen sin hablar, solo mirándose a los ojos...

Nostalgias con distancia de seguridad caminaban suave, mudas. Los gritos del silencio, pensó Wulfilas.

Plegó alas hasta el día siguiente.

Miércoles 28S: se cumplía un mes sin presidente legítimo en tierra catalana. Un grupo de sustitutos poco preparados y quizá descendientes mentales del Imperio romano en épocas de César (al que asesinaron) ostentaban la gestión de las los asuntos gubernamentales.

El día se ensordecía ante el ruido mediático de las tres detenciones e ingreso a comisaría de aquellos tres conspiradores que se nombraron antes.

Rusia y Catalunya contra España, resumían las y los periodistas a sueldo del establishment.

A última hora de la tarde, el poble y sus asociaciones varias, convocaron una concentración de protesta contra ese atropello sin "pruebas" Al menos pruebas creíbles por espectadores.

Comienza la acción. Comienza el show, pensó esta inventora de palabras. De palabras acomodadas según su visión del mundo, de los mundos.

Travessera. Wulfilas fue allí y vio los hechos. Parte del poble català protestaba pacíficamente con mascaretas y distancias de seguridad.

En esa noche otoñal con clima de printemps, primevère, estaba la juventud.

También los más sabios, los de mayor edad.

Al comienzo, la protesta marchaba tranquila aunque algunos huevillos saltaban desde las alturas y caían cerca de los carruajes policiales.

Wulfilas preguntó al futuro. Este respondió que estaba harto. Que no tenía ganas de aguantar esta represión intolerable, infame y difamatoria contra Catalunya.

Después buscó comida para llevarse al hogar, dulce hogar, antes de que cerraran por el toque de queda vigente en toda la península. 

Mientras se la cocinaban, Wulfilas volvió a la esquina de la protesta y habló con los mayores. Entre ellos algunos de sabiduría exquisita.

Però como a W. se le arriman y se le aferran las y los jóvenes...sucedió lo inesperado.

Rodearon a W. y le gritaron ( no a ella). Explicaron a gritos su indignación.

"No podemos trabajar, soy de hostelería...no puede se, este p.Estado Ñ que siga atacando con mentiras a nuestra tierra...no es justo que esas tres personas estén ahí adentro presas...no doy más, no damos más...son unos malvados..."

Corrían y saltaban. Iban y venían. Bebían refrescos algunas y cerveza los mayores de edad. Fumaban. 

Casi toda la gente fumaba vociferando.

Una chica de 30 años o un poco más le dijo al Wulfilas, que ella era mujer y lo tenía más difícil lo de las palizas de las fuerzas de seguridad. Las que nos protegen. No sabemos aún de qué. Y eso que pasaron siglos.

Cuando la cena de Wulfilas estaba lista, se acercó a pagarla y a buscar un medio de transporte para regresar a ese hogar antes de la campanadas de las 21h.

Pero surgió lo imprevisto. Los chicos empezaron a correr desesperados pero sin miedo. Wulfilas preguntó qué sucedía. Uno de ellos, quien más había hablado antes, le dijo que venían a por ellos y les darían hostias.

Wulfilas preguntó cómo se daban cuenta. "Porque vienen aquellos carros de aquel otro lado"  

Todas las personas corrían y corrían para protegerse. La noche se puso intensa.

En un primer momento, W. se paró en un portal para pensar qué hacer ; no podía correr. 

Al alejarse la multitud y viendo que ya habían pasado los carros detrás de esa gente, Wulfilas caminó hacia adelante. Llegó a una esquina y vio cómo, los agentes de los carros, encerraban a unos jóvenes rodeándolos en la puerta de una tienda.  No se podía ver y tampoco llegaban las cámaras ni grabadoras. No se supo qué le hicieron.

Al día siguiente Wulfilas leyó en prensa digital que habían detenido a dos.

Pero esa noche, una ángelita rubia, joven, suave, llena de bondad, comenzó a cuidar de W.  Le pidió un transporte para que volviera segura a casa.

Antes de irse, querían saber qué estaba pasando.

La princesa rubia le explicó que parte de sus amigos estaban ahí, enfrentando a los maltratadores. Iban a por todas por esa cuestión física, de acción y reacción.

Así que Wulfilas marchó y el angelito se quedó alerta, protegiendo mentalmente a sus companys.

Antes de despedirse, intercambiaron sus respectivos números de contactos. Wulfilas le dijo a la chica "que era "grande", que ustedes los jóvenes tienen que correr ahora porque nosotros ya lo hicimos; que ahora solo podemos ayudar y empujar"

El futuro y la libertad se lo tienen que ganar ustedes. Es vuestro. Les pertenece. Y es lícito rebelarse hasta conseguirlo.

Todo la juventud desea ser independiente. Es la esencia misma de su edad.

"Juventud sin espíritu de rebeldía, servidumbre precoz" ( anónimo?)

Bona nit y se abrazaron.

 K. (así se llama el ángel dorado) dijo a W. que era buena y muy guapa.

Jueves: día y noche de alta frecuencia e intensidad. A nivel mundial. USA en primera plana eclipsando. Londres y muchas ciudades del mundo, salieron a celebrar un aniversario legendario. Otros se quedaron viéndolo en la película que se hiciera en su honor.

Viernes: soledad y retaguardia. Todas y todos las amigas y amigos de Wulfilas, atendieron una observación. 

Catalunya ya es libre. El poble catalán ya es una República Catalana.

Solo que aún no se dieron cuenta.

Faltan detalles técnicos y administrativos. No hace falta quemar nada ni enfermarse. Mucho menos dejar que el pesimismo nuble sus mentes y les quite fuerza.

Se trata de desarrollar y seguir haciendo crecer el arte de la paciencia.

Muy pronto lo celebraremos y brindaremos. Lloraremos y nos abrazaremos. Bailarines las danzas más equilibradas y cantaremos el Himno de los Segadores...!

La peste habrá acabado aunque dragones y pestes alguna que otra vez, retornan.

Sábado: Wulfilas se hunde en las aguas y nada hacia otra tierra.

USA celebra que un monstruo fue abatido.

EU sigue blindada y anunciando una tercera guerra mundial.

Spain. Spain no sabe Wulfilas ni dónde está ni cómo. Tampoco le interesa.

Estará elucubrando más distopías.

La realidad está en las calles y en la cara de la gente.

La verdad, la única y genuina verdad está en la mirada.

En esa por la que nos conocemos y reconocemos. Sin apenas hablar.

En un murmullo suave que viene del agua, de la mer, llegará la paz.

Ese día, otro Tsunami, rebelión de la naturaleza, arrasará y limpiará las calles de ratas y otros bichos maliciosos.

Que así sea.

Donec Perficiam!

Rendirse jamás.

Solo los decididos y persistentes llegan al final de su objetivo.

Wulfilas intentará acudir a la fiesta. Si no está presente, lo estará a su manera. Brindando y mirando a las estrellas sonreír.

Intentando estar abrazada por alguien que quiera navegar en silencio con ella.

Quizás volver después de unos meses.

Quizá no sé.

Día a día. Paso a paso.

Vive como si no hubiera un mañana. Sé consecuente cuando dices que quieres ser libre.

Jamás renuncies a tu deseo o a tus sueños.

Mucho menos renuncies a Amar. Al ti misma, mismo. Al mundo. A quien te ama.

Solo el arte nos salva. Y ese arte siempre se moldeó con amor.





















jueves, 24 de septiembre de 2020

De la taula, a l'indult de la Inquisió. Jugada sinistra.

 Després de la setmana passada, la de la compareixença del MHP Torra davant la Inquisició judicial espanyola, aquesta setmana ens sorprenien (no a tots) amb l'anunci del Ministre de Justícia del govern imperial, de la seva admissió a tràmit de la comanda d'indult als presos polítics catalans del procés.


La inhabilitació de l'actual president de la Generalitat de Catalunya ha sortit de l'escena de l'acte II d'aquest teatre de disfresses. Està en la taula de deliberació dilatant un spoiler.

Tots els partits demanant a crits i amb urgència, unes eleccions a Catalunya.

Avui, la CUP, un partit anticapitalista, presumptament d'esquerres i d'altres ideologies misterioses del segle XXI, solta l'advertiment que no seran corresponsables del que faci el MHP Torra.

Es queixen que no els compten res del que pensen fer quan sigui inhabilitat. Denuncien que JuntsxCat i ERC estan en els seus despatxos pensant solament en els seus afanys partidistes i que el Suprem, al final, serà qui marqui la data electoral.

També comenten que ningú els va respondre a la seva comanda d'una unitat contra la repressió de l'Estat.

No em consta res d'això encara que els al·ludits, tampoc desmenteixen o ratifiquen.

Però no és gens important el que fan els inexperts en els esbarjos. El major interès se centra en continuar observant el joc; el que se celebra després de les portes d'aquí, d'allà i d'allèn les mars.

Estem en l'acte III. Fascinant obra de la història d'Espanya i els seus socis catalans. El de l'indult no demanat pels damnificats sinó per un advocat de nom Jufresa, afí a CIU i a Pujol i anti independentista. Ho va sol·licitar l'any 2019. Va argumentar que ho feia per la pau a Catalunya.

Però ara, just ara, el Ministeri de Justícia comença la seva gestió que durarà uns sis mesos.

Vaig estar escoltant, llegint, veient i callant. Les reaccions i interpretacions es van orientar al fet que es feia per a l'aprovació dels pressupostos de l'Estat; que aquest era el preu que havien pagat per la investidura el govern de Pedro Sánchez i els seus socis podemistas, els assalta sostres.

Els d'ERC, dissimulant una mica les formes, van dir que preferien Amnistia.

I el silenci dels altres (parafrasejant al títol d'una pel·lícula) és el més assenyat. És el de l'estratègia i la confrontació intel·ligent.

Com contaran el que estan pensant fer a la variada gentada confosa, ambiciós, cobejós i maliciós? Als qui estan corrent trepitjant-se els peus, per unes eleccions que en realitat són una estampida cap a l'abisme.

Però és igual. Més dura serà la caiguda va dir aquell jutge i es va morir. Va caure ell i creuen que caurà l'independentisme. Millor així. Res més dulcificant que veure a l'enemic comú, cec i perdut. Amb les baves desitjoses de butaques i nòmines sense la mínima perspectiva ni coneixement total dels qui respondran en les urnes. Quan n'hi hagi.

L'indult es demana més no s'atorga. No s'atorga si no ho demana algú o els interessats a sortir de la presó. Com la pols de l'expedient d'aquest advocat abnegat Jufresa, ja està ventilant-se, llavors, la pregunta actual és qui i/o qui l'acceptaran?

Qui somia des de l'escola primària ser president de la Generalitat. Aquest candidat únic, màrtir per la traïció de qui es va exiliar i treballa per la Independència des de Warteloo.

Prometrà no tornar a portar-se malament ni cometre cap heretgia amb la mà sobre la Bíblia.

Si encara així fos inhabilitat per a exercir la política, ja té un candidat idoni per a ser dirigit per ell.

Un que desfila per la passarel·la del Parlament i agrada posar en primers plans. El mateix que li tem a Espanya i a la presó.

Els altres màrtirs, els que acceptin l'indult sabent que és assumir culpabilitat, ja veurem el que faran. No importen els noms futurs.

Les boles del pool semblen estar sent empeses al clot de la taula amb suau precisió fins que no quedi cap. I creguin que la jugada és mestra i final.

Descabezamiento de l'independentisme del MHP Puigdemont i dels autèntics independentistes.

Volta a un diàleg pactat i submís pels segles dels segles amén.

Aquí pau i després glòria.

Sinistra. No mestra.

No obstant això, l'IV acte, el que tal vegada s'estrena més tard, després de Nadal i carnestoltes, serà per a la posteritat, per als anals de la història, la cultura, l'educació.

Quan ja no quedin atavíos ni caretes.

A l'escola Primària, solíem dir quan jugàvem, "qui riu últim, riu millor"

Ens divertia veure guanyar al nostre adversari i deixar-lo fins que es cansés de burlar-se. Llavors, de sobte, el joc es donava volta i guanyàvem nosaltres. I sonava el timbre. Entràvem rient a classe sense mirar-los. Passant als nostres assumptes.

Que continuï perquè, la festa de disfresses i de les cares que anem descobrint. Que segueixi el joc.

Només guanyarà el més o els més intel·ligents, pacients i silents. Acompanyats del seu poble que no és idiota.

Tant de bo.

Moltes gràcies si fan crítiques, opinen i debaten sobre la meva anàlisi.