Després de la setmana passada, la de la compareixença del MHP Torra davant la Inquisició judicial espanyola, aquesta setmana ens sorprenien (no a tots) amb l'anunci del Ministre de Justícia del govern imperial, de la seva admissió a tràmit de la comanda d'indult als presos polítics catalans del procés.
La inhabilitació de l'actual president de la Generalitat de Catalunya ha sortit de l'escena de l'acte II d'aquest teatre de disfresses. Està en la taula de deliberació dilatant un spoiler.
Tots els partits demanant a crits i amb urgència, unes eleccions a Catalunya.
Avui, la CUP, un partit anticapitalista, presumptament d'esquerres i d'altres ideologies misterioses del segle XXI, solta l'advertiment que no seran corresponsables del que faci el MHP Torra.
Es queixen que no els compten res del que pensen fer quan sigui inhabilitat. Denuncien que JuntsxCat i ERC estan en els seus despatxos pensant solament en els seus afanys partidistes i que el Suprem, al final, serà qui marqui la data electoral.
També comenten que ningú els va respondre a la seva comanda d'una unitat contra la repressió de l'Estat.
No em consta res d'això encara que els al·ludits, tampoc desmenteixen o ratifiquen.
Però no és gens important el que fan els inexperts en els esbarjos. El major interès se centra en continuar observant el joc; el que se celebra després de les portes d'aquí, d'allà i d'allèn les mars.
Estem en l'acte III. Fascinant obra de la història d'Espanya i els seus socis catalans. El de l'indult no demanat pels damnificats sinó per un advocat de nom Jufresa, afí a CIU i a Pujol i anti independentista. Ho va sol·licitar l'any 2019. Va argumentar que ho feia per la pau a Catalunya.
Però ara, just ara, el Ministeri de Justícia comença la seva gestió que durarà uns sis mesos.
Vaig estar escoltant, llegint, veient i callant. Les reaccions i interpretacions es van orientar al fet que es feia per a l'aprovació dels pressupostos de l'Estat; que aquest era el preu que havien pagat per la investidura el govern de Pedro Sánchez i els seus socis podemistas, els assalta sostres.
Els d'ERC, dissimulant una mica les formes, van dir que preferien Amnistia.
I el silenci dels altres (parafrasejant al títol d'una pel·lícula) és el més assenyat. És el de l'estratègia i la confrontació intel·ligent.
Com contaran el que estan pensant fer a la variada gentada confosa, ambiciós, cobejós i maliciós? Als qui estan corrent trepitjant-se els peus, per unes eleccions que en realitat són una estampida cap a l'abisme.
Però és igual. Més dura serà la caiguda va dir aquell jutge i es va morir. Va caure ell i creuen que caurà l'independentisme. Millor així. Res més dulcificant que veure a l'enemic comú, cec i perdut. Amb les baves desitjoses de butaques i nòmines sense la mínima perspectiva ni coneixement total dels qui respondran en les urnes. Quan n'hi hagi.
L'indult es demana més no s'atorga. No s'atorga si no ho demana algú o els interessats a sortir de la presó. Com la pols de l'expedient d'aquest advocat abnegat Jufresa, ja està ventilant-se, llavors, la pregunta actual és qui i/o qui l'acceptaran?
Qui somia des de l'escola primària ser president de la Generalitat. Aquest candidat únic, màrtir per la traïció de qui es va exiliar i treballa per la Independència des de Warteloo.
Prometrà no tornar a portar-se malament ni cometre cap heretgia amb la mà sobre la Bíblia.
Si encara així fos inhabilitat per a exercir la política, ja té un candidat idoni per a ser dirigit per ell.
Un que desfila per la passarel·la del Parlament i agrada posar en primers plans. El mateix que li tem a Espanya i a la presó.
Els altres màrtirs, els que acceptin l'indult sabent que és assumir culpabilitat, ja veurem el que faran. No importen els noms futurs.
Les boles del pool semblen estar sent empeses al clot de la taula amb suau precisió fins que no quedi cap. I creguin que la jugada és mestra i final.
Descabezamiento de l'independentisme del MHP Puigdemont i dels autèntics independentistes.
Volta a un diàleg pactat i submís pels segles dels segles amén.
Aquí pau i després glòria.
Sinistra. No mestra.
No obstant això, l'IV acte, el que tal vegada s'estrena més tard, després de Nadal i carnestoltes, serà per a la posteritat, per als anals de la història, la cultura, l'educació.
Quan ja no quedin atavíos ni caretes.
A l'escola Primària, solíem dir quan jugàvem, "qui riu últim, riu millor"
Ens divertia veure guanyar al nostre adversari i deixar-lo fins que es cansés de burlar-se. Llavors, de sobte, el joc es donava volta i guanyàvem nosaltres. I sonava el timbre. Entràvem rient a classe sense mirar-los. Passant als nostres assumptes.
Que continuï perquè, la festa de disfresses i de les cares que anem descobrint. Que segueixi el joc.
Només guanyarà el més o els més intel·ligents, pacients i silents. Acompanyats del seu poble que no és idiota.
Tant de bo.
Moltes gràcies si fan crítiques, opinen i debaten sobre la meva anàlisi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario