Confrontació:
De el llatí medieval: confrontatio, integrada pel prefix llatí "amb" que indica trobada i per "frontis" que és el front de la cara.
Als fins d'aquest comentari, prendré en compte l'accepció més estesa de la paraula:
Trobada cara a cara entre dues o més persones per discutir solucions, punts de vista, situacions d'una determinada qüestió.
La confrontació pot ser pacífica o no, el que condicionarà que derivi en un enfrontament.
Com es dalt a aquesta situació? De les diferències individuals. Però la part més rellevant de la confrontació és la seva necessitat de trobar solucions més encertades.
Intel·ligència: de el llatí, intelligentia, que al seu torn deriva de inteligere o intellegere. A més és una paraula composta per dos termes: intus o inter ( "entre") i legere ( "escollir")
Aquest origen etimològic del concepte d'intel·ligència, fa referència a qui sap escollir. Un individu és intel·ligent quan sap escollir la millor opció per resoldre un problema d'entre les alternatives que té al seu abast o se li presenten.
Bé. Fins aquí el denotat, el explícit. És molt fàcil acudir als innombrables diccionaris digitals i copiar / enganxar o adaptar.
Però en el context de l'discurs pronunciat fa uns dies pel MHP Karles Puigdemont (president electe de Catalunya, avui a l'exili) van sonar veus i es van teclejar paraules i interpretacions diverses.
Des de la bàsica pregunta ¿Què va voler dir amb confrontació intel·ligent? fins als replicants que es van donar per al·ludits tot i que no eren els destinataris de l'missatge.
A l'estil borgià, permetin-me una digressió:
Als quinze anys, la meva professora de Llenguatge (així s'anomenava l'assignatura) em va respondre amb una instrucció quan li vaig dir que volia ser escriptora. "Llavors llegeix. Llegeix molt"
Això vaig estar fent des que vaig llegir, vaig sentir i vaig escoltar les paraules de Puigdemont. I les respostes.
Ara em toca a mi l'ús de l'lliure albir, la lliure interpretació del seu discurs. (Quan vaig complir amb la tasca de llegir).
El primer que observo és l'interlocutor, a qui va dirigit el missatge escrit prèviament. Que és a qui li parla el president, en realitat. Això queda clar a al final, com en els millors desenllaços dels millors contes o històries.
Però un bon estrateg, sap ventilar les màscares i sap qui mostraran els seus rostres.
No té més interès nomenar-los ni remetre als seus rebuscades paraules o rèpliques; especialment, perquè la resposta, el poder d'ella, la té el conjunt de el poble català (conjunt que lluita per la independència). Són els únics que tindran d'una manera o altra, el suport que necessita Karles Puigdemont. Ells són els autèntics receptors d'aquest discurs. O al menys, els actors que faran possible a Catalunya el desenvolupament d'una República independent, nova.
Els altres lectors i / o oients d'aquesta espècie de dissertació en clau conclusió, és el món. El que hi ha a la Unió Europea, a l'ONU, en Amnistia Internacional, en fi.
Per a Espanya, potser només un missatge: es va acabar el que mai va existir ni existirà: la instància de l'diàleg. Ni tan sols l'anunciadaconfrontació intel·ligent, és un missatge per al Regne d'Espanya. En tot cas, del que resulti de les accions futures, se sabrà qui optaran per una confrontació pacífica o violenta.
Una altra digressió i acabo: el meu pare em repetia sovint que a l'enemic no has de buscar-lo en la vorera de davant sinó entre els que estan al teu costat. M'estava ensenyant perspectiva potser sense saber-ho.
La mateixa perspectiva que es necessita per dur endavant un programa, un projecte, un assumpte. Confrontació amb perpesectiva i, intel·ligent, per decidir la via correcta cap a la solució de l'conflicte.
És evident, molt obvi, que no va tractar a ningú de no ser intel·ligent ni va donar per resumit que el que s'ha fet fins ara, no havia estat intel·ligent. Si no, hauria estat insultant el propi poble que va votar entre pallisses, el Referèndum de l'1O 2017.
De les qualitats espectaculars que posseeix i va anar adquirint Karles Puigdemont, no hi ha dubte que aquestes dues amb les que es van alarmar uns quants, les té en summe grau (confrontació i intel·ligència). No necessita promoció ni afalacs. Amb una assossegada prudència i un pensament cristal·lí, va anar donant cada pas cap a l'objectiu de la seva vida.
Va interrompre la DUI i avui se sent penedit. Però aquell no era el moment propici. A el menys no, si el cost va poder ser altament dolorós.
Avui, en resum, diu al seu poble: ara sí estic disposat a assumir la repressió perquè aquesta té reparació. Amb Europa es pot dialogar i es pot dialogar d'una altra manera diferent (que amb Espanya).
Hem de posar-nos d'acord junts per arribar a la Independència. Només necessito el suport de la gent.
Tres (3) ingredients per finalitzar amb la recepta (la millor recepta escollida d'entre totes les que hi va haver)
-DUI en suspens: activar-la.
-Represión: s'assumeix, es repara (i el meu lupa llegeix "Europa els mira, els observa, no passaran com erdogianos o erdoganos. Ni poden ni els convé).
-Suport de la gent, de poble. Després el reconeixement internacional.
El destinatari hi és silent. Més no sofrent ni desactivat.
¿Independència desactivada? es titula el seu discurs.
Gairebé ningú va reparar en el títol en forma de pregunta, quan en realitat és l'asseveració de l'adversari. Però ell contesta i com contesta.
Contundent, rotund. Sense cridar, tranquil. Després d'haver pensat, llegit, després de tres anys d'humiliacions i estralls judicials.
Passa el testimoni al seu poble amb qui donarà l'última de les respostes a aquesta afirmació insidiosa.
Re-activar-se, esperar aquest dia no gens llunyà i no retornar. Mai s'ha de mirar cap enrere quan es decideix anar cap endavant.
(Les distàncies de seguretat estan garantides)
DONEC PERFICIAM
El meu respecte als que ho van entendre i van escriure sobre això. Sé que no es donen per al·ludits si llegeixen aquest bloc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario